Psicólogo de l'Esport
jmarti@psicosport.org
www.psicosport.org
Moltes de les persones que llegeixin aquest article hauran pensat o somiat a ser famosos alguna vegada, tal vegada algun dels nostres lectors ja ho és. Es relaciona la fama amb èxit, diners, amics, reconeixement social, privilegis, etc., per tant no és estrany pensar que sigui un estat molt desitjat i cobejat per la gran majoria de mortals.
Però la fama no arriba per si sola, una persona sol ser famosa quan destaca per alguna cosa, quan els mitjans de comunicació parlen d'ella, quan és el centre d'atenció i se sobresurt de la resta de la societat a la qual pertany. En el cas de l'esport és clar que la fama sol arribar per ser un bon esportista, fins i tot sense necessitat de ser el millor.
Ser esportista famós comporta molts avantatges, per exemple a ser convidat a esdeveniments i festes i ésser el centre d'atenció d'aquestes, que en penjar una foto o un simple comentari en les xarxes socials es converteixi en notícia amb milers “m'agrada” i en un missatge viral en pocs minuts, a no fer cua en els restaurants i fins i tot a ser convidat en ells, al fet que moltes persones se li acostin de forma interessada, al fet que les marques publicitàries paguin uns bons diners per promocionar un producte en el qual fins i tot el propi esportista no cregui, a tenir tot un sequito de persones que treballen per a ell i que li procuren el màxim de comoditats i a solucionar-li fins al problema més simple, ha rebre regals cars, cotxes de promoció, etc.
La fama comporta, aparentment, una sèrie de beneficis i avantatges, però si la fama arriba de cop, a una edat jove o primerenca i sense un entorn que ajudi a ser realista, llavors la fama es pot tornar en el pitjor enemic d'un esportista, i la situació s'agreuja si el propi esportista no és conscient d'això.
“Em tenen enveja perquè soc ric, maco i famós”, els sona està frase?. Un símptoma de la perduda de percepció de la realitat que en massa ocasions i quan l'esportista deixa de ser famós es converteix en fracassos, problemes psicològics i fins i tot suïcidis.
La Fundació XPRO que vela per les economies dels ex-futbolistes de la Premier Anglesa, va realitzar un estudi amb 30.000 jugadors retirats i que havien arribat a guanyar una mitjana de 35.000 euros setmanals, en aquest estudi es va descobrir que 2 de cada 5 jugadors estaven sumits en la més absoluta fallida als cinc anys d'haver posat fi a la seva carrera professional i 1 de cada 3 s'havia divorciat o separat de la seva parella en els 12 mesos següents de deixar de jugar al futbol professional. Uns altres tant van acabar amb depressions, problemes socials, etc. Una evidència clara que la fama de la qual van gaudir durant la seva carrera no va ser portada amb suficient maduresa.
La fama en aquests casos és inevitable i no depèn del propi esportista, però la manera de portar-la si. Quan la fama arriba, en lloc de relaxar-se i deixar-se portar per ella, el que cal fer és estar molt alerta i tenir-la baix control. És important continuar amb les mateixes amistats que teníem, elles ens faran recordar on està l'autentica realitat, des del punt de vista econòmic, viure aproximadament amb un 25% del que es guanya, d'aquest mode no entrarem en un tren de vida del qual després ens serà molt difícil baixar o assumir, prioritzar la família i no involucrar-la massa en el propi esport, ella ens permetrà veure la fama des de la distància, col·laborar de manera vivencial en experiències d'ajuda social (vaig conèixer un famós jugador que una vegada a la setmana acompanyava a fer una passejada a un ancià o anciana d'una residència geriàtrica), formar-se i preparar-se per a quan hagi de deixar l'esport i, sobretot, a buscar l'assessorament d'un psicòleg de l'esport que l'ajudarà a planificar tot això.
Aquí et deixem l'enllaç al curs de Jaume Martí:
https://vibliotec.org/cursos/t...