En l'esport, la gestió del temps és un factor rellevant en molts moments i, sobretot, en les diferents etapes de la formació d'un esportista. Aquest procés formatiu és una tasca complexa i controvertida en alguns moments.
Aquests temps es basen en tòpics, en creences i, tal vegada, en una mala gestió de les expectatives per part dels esportistes i el mateix entorn d'aquests.
Alevins del Barça i el Betis s'enfronten en el torneig Vila de Peralada. Foto: Lluís Serrat
En aquest sentit, el primer dilema apareix quan analitzem l'edat d'inici en la pràctica d'un determinat esport i ens trobem disparitat d'opinions i parers sobre el moment idoni per a iniciar-se en una determinada disciplina esportiva. Existeix la creença que, com més aviat millor es comenci, millor; no obstant això, hem de tenir present que els nens haurien de practicar l'esport que s'adapti a les seves habilitats i en allò de què són capaces, sense posar-los exigències molt altes.
Aquesta iniciació a l'esport pot ser monodeportiva o poliesportiva. Hi ha també qui pensa que, com més aviat millor especialitzem els nens en l'esport que desitgen (o desitgen els adults ...), abans s'aprendrà i es dominarà, i abans arribaran les victòries i els èxits, per davant dels competidors. En aquesta línia, hauríem de tenir present i aplicar el símil del "millor aprendre primer a caminar i, després, a córrer".
Sovint s'oblida el concepte d'orientació esportiva, que intenta proposar aquella modalitat més adequada a les característiques i al perfil del nen / a i guiar-lo cap a aquelles disciplines en les quals encaix millor.
En les primeres etapes de contacte amb l'esport, aquest sol combinar-se amb altres activitats fora de l'horari lectiu, amb la qual cosa ens podem trobar amb la denominada hiperactivitat extraescolar atès l'elevat volum d'activitats que realitzen els nens en els àmbits esportiu, cultural, musical, d'idiomes, etc.
Aquesta gestió dels temps es confon també amb moltes contradiccions com la de la quantitat respecte a la qualitat dels estímuls que es donen als esportistes. No és un problema de molta activitat o de molt de temps de pràctica esportius, sinó de la qualitat del que el nen/a aprèn i de com el fa, el reflexiona i l'interioritza al llarg de la seva formació esportiva.
Una altra contradicció d'aquest procés radica en el dirigisme versus l'autonomisme. Hauríem de deixar als esportistes aprendre de manera autònoma i que siguin conscients i coneguin el que fan i com milloren. També ho és la reproductivitat versus l'espontaneïtat: s'hauria de deixar experimentar als nens i no portar-los a repetir les mateixes accions sense fer-los pensar en el que estan fent.
Aquests dilemes en molts casos generen impaciència en els interlocutors presents en el procés de formació com ara esportistes, pares i mares, entrenadors, etc .; i aquesta impaciència manifesta no deixa gaudir del que envolta la pràctica esportiva.
Ángel Gabilondo, quan era rector de la Universitat Autònoma de Madrid, va escriure un article publicat en el diari La Vanguardia el 6 d'octubre de 2008 titulat "Temps d'ensenyar i d'estudiar" on aposta per fomentar la cultura de l'esforç a nivell escolar, reflexiona sobre com aprenen els estudiants i que és l'hora d'esforçar-se i de lluitar per objectius i metes de manera individual sent conscients de les pròpies evolucions i avanços. I a l'esport aquesta reflexió és igualment vàlida i molt potent.
Enllaçant amb la reflexió de Gabilondo, en l'àmbit esportiu, els practicants, ja de molt joves, han de familiaritzar-se i interioritzar diferents tipus de saber: el saber teòric, com el que s'aprèn a nivell conceptual, el saber ser i estar, relacionats amb les actituds i amb el respecte, i la transmissió dels valors que fomenta i facilita l'esport, i el saber fer, com a aprenentatge, domini i posada en pràctica d'aquelles habilitats i destreses pròpies de l'esport practicat.
La combinació d'aquests sabers en totes i cadascuna de les situacions que es desenvolupin en entrenaments i competicions, moltes d'elles noves, diferents i enriquidores ha de poder ajudar al desenvolupament de l'esportista-persona, i aquesta meta no s'aconsegueix en un cap de setmana, com bé es pot entendre, sinó que és necessari molt de temps i paciència.
Els pares, mares i acompanyants han de ser facilitadors de tot aquest procés i, com a mínim, no dificultar-lo. La presència de pares i mares a les sessions d'entrenament, en donar consignes als propis fills / as, als companys o els mateixos oponents, en qüestionar l'entrenador/a, etc., no ajuden a facilitar el procés i potencien l'ansietat dels esportistes.
És evident que els pares i les mares volen el millor per als seus fills i filles, però, a vegades per desconeixement o per una mala gestió de les expectatives i els assoliments dels nens, els pares no són conscients d'això i amb l'excusa del "és que em poso molt nerviós" o "ho vull ajudar" vol teledirigir el que considera que hauria de fer el seu fill/a en l'entrenament o partit i s'asseguin expressions com "segueix ...", "xuta ... "," col·locat bé ... ", i totes aquestes consignes eminentment situades en el saber fer del qual parlàvem fa una estona, no solen arribar a l'orella dels esportistes, i si arriben, poden no afectar-los o poden aconseguir efectes com a desorientació, pèrdua de credibilitat de l'entrenador / a, i conflictes entre els propis companys de joc.
És molt interessant i revelador observar en els pares i mares la posició, l'actitud postural i personal, les crítiques a l'entrenador / a, a l'àrbitre o jutge, i els comentaris entre pares i acompanyants d'aquesta impaciència, teledirección i sobreprotecció cap als esportistes, i això, definitivament, no ajuda en el procés.
És bo reflexionar sobre l'abandó esportiu en edats primerenques a causa de diferents factors com la falta de formació i experiència dels tècnics esportius i la pressió i exigència de l'entorn dels esportistes.
S'ha d'insistir en l'aprendre, entrenar i competir gaudint ja des de les primeres etapes en la pràctica esportiva al nivell que sigui. Segurament així, aquest procés fluirà més i millor i els esportistes el viuran amb més intensitat i durant molt més temps.
Josep Campos Rius
Professor de Vibliotec
El seu curs: https://vibliotec.org/cursos/a...