Penso que el DESIG ens porta d'alguna manera a sentir-nos lliures. El DEC, no obstant això, ens aterra, ens empresona. Però alhora, considero que tots dos són necessaris per a l'equilibri de la psique. Fins i tot diria que és llei de vida aprendre a portar-nos bé amb les dues i mai funcionar exclusivament des del pur DEC o des del pur DESIG.
La clau, per tant, està a tenir-les alineades, perquè siguin coherents i lògiques, no com crec que pas en el COVID-19.
Com explicaries tot el que sucedio en la pandèmia? Jo defenso que, al principi, tant el DESIG com el DEC estaven units: “DESITJO no emmalaltir, no contagiar”, per tant, “HAIG DE Cuidar-me, HAIG D'Usar la màscara, HAIG DE Respectar les distàncies”. Però, a mesura que passava el temps, diria que s'han anat desalineant: el DEC, continua sent el mateix (el de cuidar-nos, protegir-nos, usar la màscara i rentar-nos les mans), mentre que el DESIG ha anat agafant un altre rumb. Ara ja “DESITJO el sopar amb els meus amics, DESIG els meus viatges, DESIG les meves vacances, DESITJO retrobar-me amb la meva gent”. És aquí on entrem en conflicte tant individual com col·lectivament.
I tot això, com és durant les nostres vides? El DESIG, ens facilita somiar, imaginar, il·lusionar, i també, és una mostra que un mateix coneix el que li agrada. Afegiria, a més, que naixem i transcorrem els primers mesos en el pur DESIG: tinc gana, ploro i em donen pit; tinc fred, ploro i em posen la manta; m'espanto o tinc por, ploro i m'agafen en braços… Damunt, ho aconseguim d'una manera immediata, sense esperar ni haver d'aprendre a ser pacients.
Anem creixent, i és el context el que ens va introduint el DEC. Aquests pares nerviosos perquè el seu bebè Ha de començar a gatejar o caminar en un rang d'edat, i en veure que no compleix amb les estadístiques, li posen diverses vegades al dia en la catifa a veure si aquesta vegada s'anima a moure's.
Després arriba aquesta època de la pregunta més repetida en un nen: per què? D'alguna manera demana conèixer què es DEU o no fer. Encara està en aquesta època on en trobar-se amb altres nens desconeguts, al parc, per exemple, s'encapritxa amb la joguina de l'altre i li ho lleva per a quedar-l'hi. La filosofia del “ho DESITJO, ho busco”. Encara no sap que això no ho Ha de fer. És aquí on la figura adulta li explica què és el que ha fet malament, que empatitzi amb l'altre i li demani perdó. És llavors on l'individu comença a entendre què està bé o què està malament, per tant, què s'Ha de fer en la societat per a funcionar d'una manera correcta.
I així en un munt de coses en la infància. Aquesta fase on el DEC comença a tocar els nassos al DESIG, on aprenem que no sempre s'aconsegueix el que un DESITJA en el moment que vol i com vol. On comencem a practicar i a desenvolupar l'autocontrol, l'empatia, l'autoregulació, l'assertivitat, la resiliència...
Després arriba l'adolescència, ufff…aquesta altra fase vital repleta de DESITJOS limitats pels DEBOS socials i la dels adults. Quines ganes de complir 18 i que et deixin en pau, veritat?
I a mesura que ens fem majors, tinc la sensació que comencem a funcionar des del pur DEC: “el que HAIG DE Fer, la qual cosa HAIG DE Ser”. Però, què passa amb el DESIG amb el qual naixem? on queda preguntar-nos què DESITGEM de tot això que fem? on deixem el “m'il·lusiona”, “m'apassiona”, “m'agrada”?
En el meu treball, el món de l'alt rendiment, el veig constantment. Persones que ja només funcionen des del DEC i no recorden el DESIG pel qual van arribar a les seves ocupacions, o quina era la font de gaudi que els aportava. Al cap i a la fi, en l'esport, per exemple, el preparador d'un esportista es converteix en l'Haig d'aquesta persona. Li envia el que HA D'Entrenar. El nutricionista igual. Li envia el que HA DE Menjar. El director o entrenador li planteja la tàctica per a saber què Ha de fer. Així mateix, en l'empresa, el cap, diu el que Has de fer, per a quan i com vol que ho facis. Però, què passa amb el DESIG? Alguna vegada algú t'ha preguntat desitges competir en aquest esdeveniment? desitges entrenar d'aquesta manera? de quina manera desitges que et parli? de quina manera t'ajuda que te de un feedback? o simplement, què desitges?
HEM DE Protegir el nostre DESIG. No oblidem que és el que marca els objectius, el que dona sentit al que fem i el que ens dona un propòsit de vida. No obstant això, és cert que el context provoca moltes vegades que alguns DESITJOS, HAN DE Ser reprimits. En l'esport, per exemple, el desig de menjar un dolç, es reprimeix; el desig de sortir amb els amics, es reprimeix; el de sortir de festa, es reprimeix; en el treball, el de faltar un dilluns, es reprimeix; el de sortir abans de treballar, es reprimeix… Què passa llavors? Doncs que, encara que renunciem, tot està d'alguna forma en ordre, ja que aquestes renúncies, estan compensades pel fet que el DESIG gran, per dir-ho d'alguna manera, sempre és major que tots aquests DEBOS petits. Per exemple, si desitges estar en els jocs olímpics de Paris 2024, ja planificaràs què DEUS i què NO Has de fer per a poder aconseguir-ho. Però tots aquests “no puc, no dec” són digerits pel gran DESIG de ser olímpic.
En resum, mai deixis que el DEC guanyi al DESIG. HAS DE Fer el que DESITGES, i no DESITJAR el que HAS DE Fer. En cas contrari, si funciones segons el DEC, et passaràs hores buscant el DESIG, que com no sigui innat, tindrà data de caducitat, com en la pandèmia.