Vivim en una societat del “aquí i ara”, però ull, no des del gaudi dels sentits a valorar l'instant, el moment que dona sentit a l'existència i que ens ofereix un brillant crepuscle de felicitat gràcies a focalitzar-nos en el ple gaudi del màgic instant que la vida ens brinda en vivències diàriament.
Al Japó ho tenen clar de manera àmplia, treballen el ikagai, l'impuls de la vida, la raó essencial per la qual actues, el teu propòsit.
Però ara em refereixo al “aquí i ara” mes occidental, entès des de l'exigència, la demanda immediata de resultats i per extensió la consecució de victòries a qualsevol preu, en esport i en la vida laboral en general.
Confesso que en tota la meva etapa com a entrenador, només em motivava si l'equip tenia projecció, creixement, i reptes per davant a superar difícils, però sempre a mitjà, llarg termini, no m'agradava entrenar als equips top, els considerats favorits.
El poder créixer en el camí conjuntament amb els jugadors, sumant fracassos i èxits, i gaudint del camí del creixement, compartint coneixement i tenint si, en el punt de mira el somni de l'èxit, les victòries, els resultats.
Seguint aquesta filosofia, em porti el triple èxit, el de gaudir del camí en el moment, i el veritable èxit que et dona l'esport després, que és guanyar en amistats profundes amb staff i jugadors i guanyar fortalesa interior gràcies a l'esforç dipositat en el repte, si a això se li sumaven resultats ja era èpic.
L'aquí i ara convertit en presses, ens acosta en guanyar costi el que costi, i a tot córrer, genera tensions, els resultats es “compren” a base de fitxatges a qualsevol preu, cessaments d'entrenadors imminents, i fins i tot segons que esports, racisme, violència o altres actes, com a vestit de gala per a guanyar, només guanyar, i sobretot el més ràpid possible, no importa com, només importa quant, i sol venir aquest èxit disfressat de glamur, perquè en les xarxes socials, els media, és el que s'emporta.
Aquest format arrossega amb la salut mental d'entrenadors i jugadors, molts d'ells víctimes del stress i de la pressió del resultat costi el que costi, que es converteix a llarg termini en depressió.
Perquè en temps de presses, sens dubte la famosa frase, “Vesteix-me a poc a poc que tinc pressa” li aniria com l'anell al dit per a preservar aquesta salut post retirada que tants esportistes han patit.
En Vibliotec, gaudim del “aquí i ara” que ens fa créixer cada dia, compartir coneixement i estendre la cultura i els valors autèntics de l'esport amb la nostra estimada comunitat, i fer de got conductor entre el nostre gran equip de professors i la nostra comunitat, si aquest és el nostre ikigai.
Gràcies per formar part de Vibliotec.
Lluís Casas
Cofundador